Imatge 1. Velázquez. Las Meninas. 1656.
Imatge 2. Francisco de Zurbarán. Sant Bonaventura. 1629.
Imatge 3. Murillo. Nens menjant raïm i melons. 1645-46.
El seu auge és inseparable del poder y de la difusió del catolicisme
espanyol. (...) des del sigle XVI i XVII, pot dir-se de manera ininterrompuda
y quasi sense vincles amb les vicissituds econòmiques i polítiques que van
prosseguir (...) responien a l'ardent fe de la nació sencera i l'acumulació
de la qual li prestaria a canvi un caràcter particular de fervor fanàtic,
d'ostentació i de realisme. Existeix realment ací un món d'espiritualitat de
l'art que cap altre país d'Europa ha mostrat. En aqueixa negació de la mesura
de l'harmonia, de l'equilibri, de la serenitat, en aqueixa voluntat
d'emocionar i torbar, en aqueixa retòrica de l'espectacle, com no veure
valors incompatibles amb els que va apreciar el classicisme?, com no
reconéixer una vena barroca? (...)"
Tapié, V. L. Barroco y clasicismo. Madrid,
1991.
Imatge 1. David. Jurament dels Horacis. 1784.
Imatge 2. Ingres. Banyista d'esquena (La banyista de Valpiçon). 1808.
Mentre que la primera generació neoclàssica havia conegut com a tema
principal de divergència la disputa d'allò grec i allò romà, la segona es
dedica a les relacions que s'han d'establir entre la cultura i l'observació
(...) D'una part, David proclamant que per vivificar un tema cal submergir-se
en la vida concreta; de l'altra, Quatremère de Quincy. Per a aquest últim,
teòric rígid, la naturalesa és inexistent, incognoscible; no deu la
manifestació més que a la voluntat de l'artista; la Bellesa sublim i severa
no pot concebre's més que per la teoria y abordar-se més que per la raó; el
que és s'ha de veure no com és, sinò com podria ser i hauria de ser; el fi de
l'art és presentar un arquetip; pintar o esculpir el que no existeix, però
constitueix la suma de qualitats, de l'ideal, aïllat per la reflexió estètica
y moralitzadora".
Francastel, Pierre. 'La reacción clásica en los
siglos XVIII y XIX', en El arte y el hombre. Tomo III, Barcelona, 1967.
... la base de tot és el dibuix, el traç lineal fi, que sens dubte no
existeix en la naturalesa ni és en la percepció de la realitat, però que
tradueix en cognició intel·lectual la noció sensorial de l'objecte,... Es vol
educar en la clardeat absoluta de la línia, que redueix a l'essència i no
dóna lloc al probabilisme de les interpretacions..
Argan, Giulio Carlo. El arte moderno. València,
1975.
Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis
universitaris
