Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

ARGILAGA ADUSTA

Josep Valor i Gadea, en el bonic llibre El mas de Planisses (ed. Setimig), realitza una esplèndida descripció de les muntanyes de Castalla. És una explicació acurada, amb un llenguatge ric, on s'entreté amb les caves de neu, amb els cultius, amb els ramats, i molt especialment amb les persones que treballen en aquell mas de la família Valor, encimbellat a mil metres d'altitud. El testimoni que deixa Josep Valor, nebot de l'escriptor Enric Valor, és el del treball de muntanya, el d'una explotació de secà avui tristament abandonada, quan la funció del llenyataire ja no té sentit, quan el blat sembrat en bancals inversemblants ja no paga la pena de recollir, quan els ceps plantats han envellit sense arribar a donar ni un ver rajolí de vi. Els temps moderns han sentenciat els vells usos agraris dels homes, i com diu Josep Valor: "la terra s'ha tornat improductiva, cal deixar-la; el que fou serra que torne a ser serra...Encara avui les vinyes de Planisses enmig de l'argelagar, trauen cada any dues o tres fulletes d'un verd que passa prompte a vermell, com a recordatori de l'esforç de tota una generació d'homes, dels últims romàntics de l'agricultura".

Els últims romànics de l'agricultura, és cert. Hi ha alguna cosa de romanticisme encés, d'aventura desesperada en la voluntat de cultivar vessants abruptes, comes improductives, trencacolls inversemblants; hi ha quelcom d'inaudit en escorxar-se la pell abocant-se a la construcció d'aquells bancals que quadricularen l'epidermis de les nostres muntanyes. Sovint ho pense mentre camine per vells camps abandonats, on els ametlers ja fa anys que s'han corsecat, i on tan sols els ramats d'ovelles, esbandint-se per aquelles solanes aclaparades, remosquegen el llistó grisenc i alguna mata de farigola. Però aviat ni els ramats d'ovelles -les raberes, que en diuen al Maestrat- s'entretindran per aquells camins oblidats per la providència i el que fou serra tornarà indefectiblement a ser serra: els bancals solsits i assolats aniran perdent la batalla al davant de l'argilagar, del brost de la carrasca o de l'embranzida dels joves pinatells.

Martí Domínguez. "Argilaga adusta". El Temps. núm. 13. 19 de març de 2001. secció "Històries naturals". pàg. 14.