Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Els valencians "fins"

No cal una particular agudesa per a advertir que un dels processos que impulsen dins la nostra societat el canvi d'idioma és aquest sentiment d'autoodi. Seria, però, inexacte de generalitzar aquest mecanisme a tots els estrats socials. Entenc que el fenomen d'autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat social i, pel que fa al nostre país, és summament característic de les classes mitjanes urbanes. És a dir, sol produir-se dins aquells nivells que han esdevingut de manera més directa l'escenari de les pressions contraposades (cross pressures) provinents dels grups socials i lingüístics més clarament antagònics.

Dins d'aquests nivells, l'autoodi és una forma extrema de resposta a les lleialtats en conflicte. Amb això vull dir que, en termes generals, l'autoodi no apareix 1) ni entre els individus de la classe dominant -per definició-, i 2) ni als estrats més baixos de l'escala social, on sol existir una conciencia lingüística bastant espontània. Precisant-ho més, aquest fenomen implicaria principalment dos sectors: 1) els individus económicament ascendents, els quals poden veure en l'idioma d'origen un llast per a llur ingrés dins els estrats superiors, i 2) els sectors castellanòfons urbans: a) no inclosos en la classe dominant, b) ni forasters.

Diem que l'autoodi és el sentiment d'inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres d'un grup. L'actitud més simple és, naturalment, negar la pertinença a aquest grup. Quan una comunitat lingüística és objecte de discriminació els seus membres poden generalment adoptar l'idioma dominant i abandonar el propi. Però llur conducta no sol ésser simplement passiva, perquè l'abandonament del grup lingüístic d'origen sovint comporta el sentiment d'hostilitat contra aquells que hi continuen integrats. L'individu que s'esforça a negar els seus vincles amb el propi grup, normalment pateix un greu conflicte. El canvi d'identitat cultural no es produeix sense resistències internes. Però, en tot cas, no es tracta d'això, únicament.

De fet, en qualsevol grup hi ha l'antagonisme contra aquells membres que intenten d'assimilar-se als sectors dominants. I, davant l'animositat provinent del propi grup, aquells poden sentir-se com a "traïdors" o deslleials als seus congèneres, i menysprear-los des d'una posició d'avantage.

Per als individus que aspiren a integrar-se en el grup dominant, els sentiments de poder i d'status són inseparables de la necessitat d'inflingir als inferiors el menyspreu que ells mateixos reben dels superiors. Llur pròpia frustació engendra l'antagonisme, el qual apuntarà a víctimes relativament indefenses. El resultat és una postura desafiant, crítica i agressiva. I, en aquestes circumstàncies, el pas de l'idioma que hom considera "inferior" a l'idioma dominant no és tan sols una manera de rompre amb el grup cultural d'origen, sinò que sovint va lligat a una intolerància militant respecte als qui segueixen usant aquell idioma. Així, la submissió, d'una banda, es converteix en insolència d'una altra. Els valencians "fins" menyspreen els valencians "baixos". En aquest fet, hem de veure l'indicador més exacte de la frustració i l'autoodi que pesen sobre el nostre país.

Rafael L. Ninyoles. Conflicte lingüístic valencià.