Proves d'accés a facultats, escoles tècniques superiors i col·legis universitaris

Hom parla sovint de la "complexitat" lingüística del món; però, segons qui empri aquest mot, podríem entendre que vol dir "complicació". Ja sabem que a alguns la varietat els fa nosa. És curiós com, de vegades, la riquesa és negada. La qüestió de la "complexitat" depèn del punt de vista: ja fa anys vaig conèixer un poliglot autèntic que parlava més de dues dotzenes de llengües i us ben asseguro que s'hi trobava de gust, en aquest món tan divers. Però alguns monolingües declarats i militants ho veuen tot molt diferent des de la seva impotència volguda. Per a la inmensa majoria de la humanitat la qüestió de la "complexitat" lingüística, ras i curt, no existeix. Pregunteu-ho a la inmensa majoria dels qui parlen portuguès, alemany, francès, castellà, anglès, japonès i tantes altres llengües; feu enquestes pels poblats d'Àfrica i d'Àsia els habitants dels quals saben, això sí, qu'hi ha d'altres parles, però no pas que al món hi ha més de tres mil llengües. Potser vaig ser molt errat; però, fins i tot si es donés el cas que tots els humans coneguéssim l'estatus lingüístic mundial, serien molt pocs proporcionalment els qui viurien capbussats en la "complexitat". Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d'això, no se'n pot dir "complexitat".

Parlarem ara de la simplificació. Tot sovint, fem servir dues etiquetes bipolars per expressar la sort i la desgràcia: hi ha "llengües amb estat" i "llengües sense estat". Aquesta divisió, que no negaré pas, potser és còmoda si algú vol fer l'esborrany d'una part del problema: el que es planteja en un territori divers on una llengua oficial és proposada com a llengua "de tothom" mentre que les altres abasten "només" uns fragments de territori de l'estat. A nivell mundial, però, caldria fer una tipologia més primfilada: en primer lloc, sí, les llengües sense estat, que són majoria aclaparadora, i més si tenim en compte que n'hi ha més de tres mil de contingudes en poc més de cent setanta estats, com ja vam veure. En segon lloc, llengües amb estat; tanmateix, cal introduir-hi dues variants: dúna banda, els estats que només tenen una llengua (i són molts pocs), i de l'altra, els que n'inclouen més d'una (aquests, amb tot de situacions diferents, segons que hi hagi o no una llengua oficial i de minories). El cas tercer és el de les llengües que són parlades en més d'un estat. I el quart (i darrer), el d'alguns idiomes que, ultra els seus dominis més o menys històrics, són promoguts al rang de "internacionals" o "de comunicació".

Jesús Tuson. Mal de llengües. 1987